lunes, 26 de diciembre de 2011

Etnocentrisme

Les ONG estan disposades a exportar tots els “èxits” d’Occident a l’Àfrica. Se senten molt orgulloses del que es fa a la seva societat d’origen i creuen que tothom hauria de fer el mateix. Hi ha grups que difonen entre els africans invents occidentals tan discutibles com el clown, el vegetarianisme o el catolicisme més reaccionari. Ho fan convençuts que estan fent-los un gran favor.

A l’Àfrica també hi ha coses que valen la pena. A moltes ciutats hi ha taxis col·lectius; constitueixen un mitjà de transport molt més ecològic que els taxis europeus o nord-americans; molt més flexible que els autobusos, perquè et deixen a la porta de casa; molt més pràctic que el metro, perquè fins i tot els pots utilitzar per fer mudances; molt més divertit que el tramvia, perquè la gent hi sol petar la xerrada i fer bromes... Però no hi ha cap ONG de taxistes col·lectius africans que es dediqui a “capacitar” els occidentals perquè usin el seu invent.

A les esglésies de l’Àfrica Central s’hi canta l’ntonove, un cant coral que s’acompanya de tambors i de xilòfons. Les misses, en aquesta part de l’Àfrica, desperten passions: duren hores i hores, i sempre estan plenes (a diferència de les misses a Europa). Potser estan plenes perquè a la gent li agrada sentir l’ntonove, i veure com les membres del cor ballen al temple, movent rítmicament els seus plomalls de coloraines. Els africans no han intentat exportar l’ntonove a Occident, però a l’Àfrica hi han arribat joves cristians europeus amb guitarres que han intentat introduir-hi l’avorrida música religiosa moderna occidental.

Hi ha moltes coses que els africans aprecien molt, i que ells pensen que són de gran utilitat: el vi de palma, els trobadors anomenats mot mvet, les discoteques amb un gran mirall a la paret perquè tothom pugui mirar-se mentre balla, les cerveses de 66 centilitres, la carn de serp... Però no sembla que tinguin cap necessitat de convèncer la resta del planeta perquè adopti els seus costums.

[…] Els organismes de cooperació no estan disposats a admetre que hi ha una Àfrica que sap el que vol, i a la qual no cal “orientar” ni “ensenyar”. Una Àfrica que ja té els seus propis models sanitaris, arquitectònics, culinaris, jurídics i educatius, i que té dret a triar el seu futur. El problema de fons és que bona part dels directius i socis de les ONG encara creuen que hi ha un sol model de desenvolupament, i que és el seu. Als europeus els encanta la cooperació mitjançant projectes, perquè canalitza la prepotència occidental i reforça els estereotips existents: els occidentals ho saben fer tot i són tan bons que ensenyen els africans com fer-ho. I si els africans no es desenvolupen és perquè són tan gamarussos que no volen aprendre. Amb aquesta actitud, mai no es podrà treballar seriosament per al futur de l’Àfrica.

Gustau Nerín, Blanc bo busca negre pobre. Crítica de la cooperació i les ONG